Cases sense ànima, pobles sense futur

Fa un temps conversava amb una escriptora jove, però de carrera consolidada, sobre el seu retorn al poble. Es lamentava de com li havia estat d’impossible trobar una llar al lloc on va néixer, malgrat tornar carregada d’il·lusions i d’una família, amb marit, criatures i gats inclosos. Especialment dramàtica era la decepció perquè, mentre passejàvem pel llogarret en qüestió, només ensopegàvem amb cases tancades i barrades, on feia dècades que no hi vivia ningú i que havien perdut l’ànima.

Als pobles és corrent sentir dir que “vendre fa pobre”. No es venen les cases perquè no s’han de menester els diners o, fet i fet, si la venc semblarà que vagi curt de quartos... i, encara menys, llogar. No hi volem estranys a les cases! Abans ensorrada que en mans d’un foraster! Mentrestant, lamentem el despoblament rural i ploriquegem per l’envelliment de la població.

Els remeis hi són: els censos d’habitatges buits, la penalització en l’IBI dels domicilis abandonats, la reivindicació de les cases que, per esdevenir vacants després de trenta anys sense successió en la propietat, han de passar a mans públiques o els incentius financers i fiscals per a la recuperació de primeres residències, són algunes de les eines que els governants, començant pels locals, tenen a les seves mans.

Però per això cal voluntat i valentia política, independència dels cacics locals i defugir dels càlculs electoralistes, just el contrari de què, inversament als habitatges, abunda en els consistoris d’aquí i d’arreu.

Florejacs, 8 d’abril de 2025

Jaume Moya i Matas - Jurista i consultor