Ho podem fer pitjor?

Tots plegats i en àmbits humans, tècnics o polítics ho podem fer pitjor? Sí, i també molt millor. I no és qüestió de més o menys formació, d’estatus social, dels llocs de procedència o de creences religioses i ideològiques; sovint amb major potència econòmica, formació i elevats espais de responsabilitat els resultats de les nostres accions i decisions poden tenir un gran abast d’afectació pública tant en sentit positiu, constructiu i humà com negatiu, invasiu i depredador. I com més elevada sigui la nostra esfera professional i de poder les conseqüències poden ser doblement transcendents: pels resultats immediats que provoquen i pel seu efecte exemplificador en altres dirigents que ho poden utilitzar d’excusa.

Historiadors, politòlegs i analistes ens avisen que a escala global estem lluny d’algunes tesis del president estatunidenc Thomas Woodrow Wilson, que també es va involucrar en la Primera Guerra Mundial i els seus catorze punts serviren per establir la fi de la guerra en el Tractat de Versalles. I també ens allunyem de la descolonització i autodeterminació que es va aconseguir després de la Segona Guerra. Per contra, entrem en un cicle preocupant: estar als inicis del segle XXI a més dels milers d’anys que ens precedeixen en la presència de l’home a la terra encara no han servit per humanitzar-nos prou i tenim molt camp per millorar, ja que en lloc d’avançar reculem i apareix un i altre cop la genètica més egoista i salvatge en forma de guerres, genocidis, violacions i robatoris. En cicle curt pensem que les esmentades etapes que van suposar l’alliberament i recuperació de nacions envaïdes o colonitzades per altres potències europees, veïnes o no, s’ha invertit i per la mà de quatre dictadors imperialistes estem entrant en un cicle molt preocupant de guerres invasives i amenaces d’annexions properes. No solament estan en perill països consolidats com Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txèquia, Romania i fins i tot Suècia, sinó que s’allunya el reconeixement d’antigues nacions com Catalunya, Escòcia, Flandes, Euskadi, Quebec... I la llista de conseqüències és llarga: increments desorbitats de despeses armamentístiques, empobriment i mort de multitud de persones, creixement de malalties i analfabetisme, increment de la crisi climàtica, desastres atmosfèrics... Per atemorir-nos i acceptar més fàcilment l’increment de despeses d’armament comencen a recomanar kits de supervivència... I què més faran?

També ho podem fer molt millor a escala més reduïda, local i fins i tot personal, on les injustícies, arbitrarietats i desequilibris campen impunement. I quan hi ha urnes encara ho fem pitjor: o ens quedem a casa o ens deixem ensarronar per algun egòlatra o directament dictador que només té afany de poder i avarícia personal. Aquest capítol, però, es mereix una mica més d’aprofundiment en un altre escrit. A nivell personal, però, potser caldria cercar mitjans d’informació seriosos, tenir una mirada crítica i adoptar una actitud personal digna, responsable i ètica.

Josep M. Currià - ANC Lleida