Pluges i trens dels catalans

Aquests dies de pluja que vivim són dies d’esperança. D’esperança per al pagès que veu que els camps es reguen sense necessitat d’obrir el sistema hidràulic -escàs no fa tant-, però també d’esperança per als ciutadans que no vivim de la terra, i que pensem més en el calendari que en una altra cosa.

Vivim amb l’esperança que “tot allò que caigui ara, ja no caurà per Setmana Santa”. Sí, som així d’il·lusos. Quan encara falta un mes, i tot saben que plourà... i tant que plourà per Setmana Santa. És un clàssic. L’ésser humà s’autoenganya amb tantes i tantes coses... Per exemple, pensant que el problema dels ferrocarrils s’arreglarà amb un acord que ho deixa tot igual (una mica, és això).

L’acord del govern espanyol amb els conductors de trens diu que la nova empresa creada per RENFE, no serà RENFE, però dependrà de RENFE.

Ahir, després de l’acord, nous endarreriments, fins i tot pels quatre trens de Lleida (quatre és una manera de parlar, però no gaire lluny de la realitat).

Vaja, que als humans ens alimenta l’esperança com a autoengany... i als catalans, encara més.