"Calleu que estic en una reunió!”, l'editorial de Jordi Sebastià a l'Un Dia Més

Després del cinquè aniversari de l’estat d’alarma per la Covid, crec que han quedat empatxats de reportatges, referències i tota la pesca de records d’aquelles dates que van ser tan terribles per a molts. Però hi ha coses que potser no s’han recordat tant, ja que no són “tan històriques”. Aquelles qüestions del dia a dia...

Recorden la bogeria del paper de vàter? La dèria per fer pa a casa i la recerca de llevat, els avisos de no “tirar” massa de cervesa per l’avorriment d’estar a casa, aquells moments de dir als convivents de la casa a crit pelat “calleu que estic en una reunió!”, treure el gos cinquanta mil vegades, perquè estava permès (tinguessis o no gos), els esportistes que mai van tornar a fer esport, però que era la gran excusa per veure la llum del dia... I els que vam descobrir que érem calbs i podíem tirar de màquina per rapar-nos a casa.

Vaja, que de les petites coses no fem tanta memòria. Com tampoc d’una altra cosa. Molts llocs van tancar, però la informació, la de veritat, la dels periodistes, va seguir. Nosaltres vam notar claríssimament que vam fer un servei públic. Moltes associacions es van atansar a demanar ajuda per tal de comunicar les seves necessitats. Va ser un moment de molta feina, però de la que es fa amb ganes.

La crisi va acabar, però la voluntat de servei públic dels mitjans, i d’aquesta ràdio de proximitat, continua.