Som nosaltres

Un 34% més car que fa cinc anys. És el preu de la cistella de la compra avui en dia. Un cost que per a molts és elevat, o fins i tot anecdòtic, però que hi ha una gran part de la població que el pateix, i molt.

La majoria no som conscients de la situació de moltes i moltes famílies que, no és que s’hagin d’estar de comprar aquell producte que tant ens agradava a casa, no, no... És que no poden alimentar com toca els seus fills, i encara menys a ells mateixos.

La crisi financera, de fet les dues en els darrers quinze anys, la de les subprime i la inflacionista, ha suposat una destrossa social. I no exagero. La classe mitjana ha estat minoritzada, per no dir desapareguda. L’hem substituïda per una classe pobra molt més àmplia, i la que era considerada com últim graó –la pobra de fa deu anys, vaja- avui en dia, en molts casos, viu de la misèria o en precarietat.

A qui interessa això? Les culpes són repartides. Evidentment que les institucions no han estat a l'altura i molts d’aquests casos extrems s’aguanten pel tercer sector, per les associacions que allarguen la mà a qui no pot... I sí, aquestes reben ajudes institucionals, però no prou importants per a assegurar el benestar de tothom.

Tot i això, l’administració no és la primera culpable. Cert és que la seva ceguesa i impotència, el seu poc múscul davant del realment culpable, ho ha agreujat.

Però qui és l’interessat d’aquesta tria social extrema? Doncs els diners, l’empresa, el poder, l’avarícia... Aquella part de la societat que tothom coneix, però ningú nega. Saben per què? Perquè la nostra societat del segle XXI no vol acabar amb el problema que produeix la diferència. La majoria, realment, vol ser qui se n’aprofiti d’aquesta.

En definitiva, el problema som nosaltres.