Reatemoriment

Una immensa majoria dels joves catalans podem dir, afortunadament, que mai hem hagut de viure en situació de guerra. La pandèmia, la crisi econòmica i altres contratemps socials han afectat en diferent mesura les nostres vides, però mai al mateix nivell que ho faria un conflicte bèl·lic. La guerra és por, és incertesa, és angoixa, és dolor, és pobresa i és un retrocés en la llibertat individual i col·lectiva en tots els sentits.

Des del meu punt de vista, el fet de viure en pau no és una cosa que hauríem d’estar contínuament agraint i posant en valor perquè, tal com entenc la societat humana, no hauria de ser un privilegi, sinó un dret fonamental. Però no ho és. Passen els anys i els conflictes bèl·lics d’arreu del món no només no es rebaixen, sinó que continuen sorgint-ne de nous i enquistant-se els existents.

Els meus avis m’han explicat diverses vegades les dureses i penúries que passaven durant la guerra i la postguerra i el temor que es pugui repetir un escenari com aquell sempre m’ha generat bastant respecte.

Per això, no exagero quan dic que obrir la ràdio alguns dies al matí i escoltar les notícies em pot arribar a generar certa angoixa. Un grapat d’incompetents que es troben al capdavant de les principals potències mundials hi diuen la seva sobre el rearmament. Alguns ho fan a tomba oberta sense complexos ni escrúpols, assegurant que si cal fer servir les armes ho faran. D’altres diuen que només carreguen municions de forma preventiva i dissuasòria davant amenaces externes o com a “eina de negociació”. Com si les bombes fessin menys mal per tenir-les posades a l’aparador.

En aquest sentit, m’indigna encara més el vídeo difós fa unes setmanes per la Comissió Europea explicant, en clau d’humor, que tots hauríem de guardar a casa un maletí amb els recursos necessaris per sobreviure les primeres 72 hores si es declara una emergència total per qualsevol situació adversa. Frivolitzant amb la guerra com si fos cosa del passat, de ficció i no hi anés la vida de milions de persones en joc més enllà de la fredor del moviment de fitxes al mapa del món.

I tot això amb el poder polític i econòmic confluint, cada vegada més, en un de sol. Rics més rics que sembla que busquin nous i estrafolaris passatemps per omplir una vida sobrada de recursos, però buida de sentit.

Viure i deixar viure. No voldria ser impertinent, però només demano això.