Un possible acord entre Paeria i Lleida passa també per la imatge d'aquests

Digueu-me pessimista, però no tinc clar que se solucioni el problema entre el Lleida Club de Futbol i la Paeria. No pas perquè no sigui possible, sinó per les actituds d’uns i altres.

Perquè lluny de voler trobar solucions, sembla que ambdues parts només es mobilitzin per tirar més gasolina al foc. I això, i aquest és el meu vaticini, complica i molt una futura possible entesa. Perquè això, voldria dir que s’ha negociat i, com a tota bona negociació, haurien de concretar-se acords que, en el fons, no deixen de ser sessions de totes dues bandes com passa arreu en casos similars de confrontació.

Però l‘enrocament de la Paeria i el Lleida amb els seus postulats ho dificulta molt, perquè fins a la data, més que propostes d’aproximació s’han succeït fets i paraules que són tot el contrari, línies vermelles que, a més, han estat defensades a ultrança per uns i altres.

Per tant, això condiciona molt una futura entesa. Com a mínim per la qüestió de la credibilitat. Perquè si algú baixés de l’ase li tocaria fer una cosa molt complicada, que és explicar a la seva parròquia allò que de ben segur sonaria com una baixada de pantalons. I si una cosa han demostrat totes dues parts és que això del que projecta la seva pròpia imatge de cara a l’exterior no és una qüestió menor.

Per això, insisteixo... Em temo que arribar a tenir unes aigües calmades no només depèn de trobar consensos sinó també de saber com es venen públicament aquests acords. I sota aquesta situació, crec que l’única entesa que podria superar la crisi actual és la següent: signar un acord de sessió de les instal·lacions per un màxim de quatre anys, però extingible fins i tot abans si el Lleida ha eixugat els seus deutes econòmics per passar automàticament a un conveni de més llarga durada. Amb una fórmula així, ningú hi perd, ningú queda com que ha cedit en allò que assegurava que era innegociable. O dit d’una altra manera, totes les partes poden fer creure als seus que se n’han sortit amb la seva.

Ara també tinc clar que amb aquesta elucubració que acabo d’etzibar o qualsevol altra, no hauria ni de citar-se l’opció de compartir el Camp d’Esports amb un altre club, com a mínim, fins després de les properes municipals del 2027 perquè seria un nou escull insalvable per allò que dèiem de la imatge i de la testosterona de cada una de les bandes de la taula.