Al País Valencià, en valencià

El cantautor alcoià Ovidi Montllor deia que “Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”. Suposo que aquests dies, i en les darreres setmanes, aquesta frase ha estat al cap -i al cor- de molts valencians -i de molts valencianoparlants-.

Avui, 25 de febrer, al País Valencià s’inicia el procés de consulta perquè les famílies que tenen fills en edat escolar decideixin quina volen que sigui la llengua vehicular de l’educació escolar dels seus fills -el valencià o el castellà-. Des d’aquest dimarts i fins al 4 de març, les famílies valencianes poden escollir quin serà l’idioma amb què els seus fills -prenent les paraules de Montllor- parlaran, escriuran o pensaran.

Aquest procés de decisió que avui s’inicia pot semblar que està pres des de l’esforç d’un govern que escolta al poble i a la seva gent. Per a mi, aquest procés de decisió, aquesta votació, és una imposició disfressada de llibertat. Una imposició d’un govern de dretes que, des del primer dia, ha volgut oprimir la llengua del poble valencià. Per a mi, aquesta decisió és un retrocés en la història del País Valencià, però també un retrocés en la història de l’Estat espanyol. I, evidentment, no estic en contra del castellà a les aules, però sí que ho estic del menyspreu que molts polítics -i molts ciutadans- fan de l’idioma de la seva terra.

Segons un article publicat el setembre del 2024 a la pàgina web d’À Punt -la televisió autonòmica valenciana- només el 31% dels valencians parlen valencià assíduament a casa, enfront del 56,6% que ho fa en castellà. Aquestes dades demostren que -evidentment- el valencià no és -ni de lluny- l’idioma majoritari a la nostra comunitat autònoma veïna. És una llengua que no parla assíduament ni la meitat de valencians, i ara, el govern d’aquesta comunitat autònoma el vol soterrar encara més. Per a mi, amb aquesta votació, el govern valencià està demostrant que vol enterrar el català. Perquè d’alguna manera està esborrant la història i els anys de lluita dels nostres veïns per poder parlar, escriure i pensar -lliurement- en valencià.

Hi ha una cançó del grup musical Zoo, que parla d’una mestra “rebel, decidida, valenta”. El grup de Gandia parlaven de Marifé Arroyo, una mestra filla d’un guàrdia civil de Salamanca, que va ser de les primeres docents que va introduir el valencià a l’escola pública durant la dècada dels anys 70. A València se la coneix com “la Mestra”, per la seva valentia en la introducció d’un model d’escola popular i en valencià.

Arroyo va ser mestra de l’escola del municipi de Barx -a la comarca de la Safor- i va ser expulsada d’aquest col·legi, precisament, per introduir el català a l’aula. La seva valentia la va portar a traslladar-se a una escola de Gandia, on en va ser la directora.

Per a mi, la votació que planteja el govern valencià sobre la tria de l’idioma vehicular en què volen que els infants i joves estudiïn és -a més d’una privació de la llibertat i de la cultura- un símbol de què volen enterrar la història d’Ovidi Montllor, de Marifé Arroyo i de tantes persones que han lluitat durant anys per aconseguir que la llengua i la cultura del País Valencià no mori mai.

La cançó La Mestra, de Zoo, també diu “Ara hi ha un poble que brama en un idioma proscrit”. Espero que al País Valencià, el valencià mai torni a ser -mai més- un idioma proscrit.