En català, si us plau

Dimecres passat la Generalitat feia oficials els resultats de l’enquesta d’usos lingüístics de la població i reflectia el què tots portem temps constatant a peu de carrer: el coneixement del català continua caient i ja només és la llengua habitual d'un terç de la població. Pels qui pensem, vivim, sentim i ens expressem en català és una notícia desastrosa. D’una banda, perquè veiem com perdem interlocutors a passos agegantats i, d’altra banda, perquè les previsions no auguren una salut millor pel català en els propers anys.

Hi ha qui ràpidament ha apuntat a un costat i a l’altre com a focus del problema, però el que està clar és que aquí no se’n pot eximir a ningú.

Els parlants tenim l’obligació de no regalar ni una conversa i despertar a la resta de ciutadans l’interès pel català. Els nouvinguts, en més o menys temps, han de poder integrar-se en matèria lingüística. Els qui fa anys que viuen a Catalunya i encara no s’han dignat a aprendre l’idioma perquè consideren que amb el castellà ja en fan prou haurien de fer l’esforç d’intentar aprendre’l. I les institucions haurien de fer polítiques útils que realment cuidin i protegeixin l’idioma. Crec que a tots ens és bastant igual que al Parlament Europeu es pugui parlar en català si després no pots anar a comprar el pa i que t’atenguin en el teu idioma.

Tots els qui hagueu viscut en algun moment de la vostra vida a l’estranger, haureu pogut constatar com qualsevol mínim esforç per parlar la llengua local d’un territori és rebut de bon grat pels seus veïns. No entenc perquè aquí no hauria de ser així.

L’idioma és una part inseparable de la nostra identitat. Parleu en català!