El Dia Mundial de la Poesia

El dia 21 de març és, a banda de l’aniversari de la meva padrina, a qui malauradament no puc felicitar amb una abraçada física, però sí que la tinc al pensament, a banda, deia, el 21 de març és el dia mundial de la poesia. Amb aquest motiu, a les escoles i instituts se solen organitzar activitats commemoratives que més o menys distreuen, però que dubto que arribin al moll de l’os de l’alumnat.

Que ningú s’ofengui. La Institució de les Lletres Catalanes dedica cada any l’efemèride a un autor o a una autora en llengua catalana. Aquest 2025, s’ha dedicat al poeta mallorquí Josep Maria Llompart i al seu poema “Desamor”, que s’ha traduït a 24 idiomes, des del ful, el wòlof, el xinès a l’ucraïnès, el panjabi o el grec. El fet que es tradueixi a totes aquestes llengües permet treballar a l’aula la diada, presentar a l’alumnat un poema en les seves llengües maternes. Per tant, és innegable que es fa un esforç per a posar en relleu un autor i un text poètic i, de passada, serveix per a fer un reconeixement al plurilingüisme que hi ha a l’aula i a la nostra societat. Cert.

Però tornem a la meva idea inicial: la poesia ha d’arribar al moll de l’os. Com ho podem fer? A través de les xarxes socials, he anat a parar a un clip de Som3cat que m’ha sacsejat i donat una idea per a dur a terme amb els meus alumnes. Al vídeo es veu algú repartint notetes a persones anònimes a les quals, de forma inesperada, els canvia immediatament l’expressió. La cara s’il·lumina amb la lectura d’un vers. Boom! Unes paraules t’han tocat i t’han canviat per un instant. “Que no s’acabi mai la set de tu.” Mireia Calafell.

M’adono que és molt més efectiu un parell de versos que no pas la lectura d’un poema, si es busca aquesta reacció immediata i inesperada. Potser podem començar així i, amb lectura i emocions, arribar a l’estrofa i al poema.

En darrer terme, voldria que no ens fes por la poesia i que no la deixéssim per un dia de l’any. No és un gènere literari elevat ni inaccessible, sinó que és un joc de paraules, un diàleg amb altres textos, un repertori de formes, que et poden abraçar o ferir i, normalment, causar una immensa admiració per la persona que les ha escrit.

Sense anar més lluny, us ho demostraré amb el darrer vers d’un poema que Josep Maria Llompart va dedicar a Maria Aurèlia Capmany i que em porta inevitablement a la padrina: “Absent, esdevens claror definitiva.”