Rearmament

Quan era més jove i m’apropava per primer cop a la política, aquella primera incursió en la qual els joves busquen un lloc on encaixar ideològicament, aquella cerca del lloc on trobar-te a gust per poder formar part d’un projecte comú des d’on construir la societat que tu creus millor, ja en aquest punt em vaig adonar d’un dels grans problemes de la política, a parer meu el més greu, que és no dir a les coses pel seu nom perquè molts cops tornava a casa sense haver entès la meitat de les coses que es deien.

En un principi em pensava que era un intent de definir millor els projectes polítics, després vaig pensar que tractaven els ciutadans i ciutadanes com a infants, per no dir una altra cosa, i que polítics i polítiques d’aquest país ensucraven les paraules per definir una política en concret perquè no sembli el que és. Ara ja veig que, actualment, la definició de les mesures polítiques que es prenen és un punt clau perquè cada partit pugui vendre als seus votants que la decisió que es pren és la que més convé i millor s’alinea amb els ideals del partit.

Tot això ve a raó de la resposta que la presidenta Von der Leyen va donar a les declaracions del president Pedro Sánchez de la setmana passada, quan aquest últim va dir que no li agradava la paraula rearmament per definir el projecte que vol destinar vuit-cents mil milions d’euros a la compra d’armament per Europa, al que la presidenta va dir que encara que el projecte és molt més ampli, es tracta d’un rearmament pel qual aquesta és la paraula que ho defineix.

El nostre president és coneixedor que, li posis el nom que li posis, el projecte se centra a invertir en armament per Europa i que això té un nom. En la meva opinió, la seva preocupació se centra més en com ho faran els partits polítics que han de donar suport a la mesura perquè ho venguin en positiu als seus votants i aquests vegin amb bons ulls una inversió de gairebé un bilió d’euros en míssils, artilleria i altre material bèl·lic.