Assumpció de responsabilitats

Quant de temps fa que no senten a un polític entonar el mea culpa? Quan va ser la darrera vegada que van sentir un membre d’un partit reconèixer un error per dignitat pròpia i no per salvaguardar els interessos, els seients i els salaris dels seus?

De casos que reclamessin explicacions i les disculpes pertinents n’hem vist incomptables vegades en els darrers anys, tant en l’àmbit general com més aviat local. Podríem parlar de casos de corrupció o l’esperpèntica gestió d’episodis com la Dana en les situacions més greus, però també de prendre mesures contràries a les necessitats reals dels veïns o fer la vista grossa per no haver de reconèixer algun problema que afecta la ciutat en altres que ens toquen més de prop.

La classe política és un reflex dels seus votants i vivim en una societat que rebutja i detesta l’error. No perquè no existeixi, sinó perquè prefereix amagar-lo sota la catifa o apuntar cap a una altra banda abans de reconèixer que s’ha equivocat. I això és extremadament perillós perquè l’error és inherent la condició humana. Des dels nostres orígens hem necessitat l'equivocació per a poder rectificar, de les caigudes per aprendre a caminar, dels balbuceigs per a saber parlar.

Però en l’etapa de l’homo perfectus hem decidit que la nostra evolució ja ens ha fet prou madurs per no equivocar-nos més. I semblaria una ximpleria vist des de fora si no fos perquè els nostres líders resulta que son els capitans generals d’aquest vaixell.

No és que porti molts anys en aquest ofici, però sí els suficients per haver presenciat diverses vegades, en les inauguracions de grans infraestructures o presentacions de projectes transformadors, els cops de colze entre els representants dels consistoris, consells comarcals, diputacions, delegacions del govern i altres institucions per colar-se a la primera plana de la fotografia. I no se’m fa estrany. Si no fos perquè quan l’ambient es comença a escaldar, aquí tothom amaga el cap sota l’ala i ningú és el primer a alçar el braç.