"La Seu Vella, patrimoni mundial", l'editorial de Jordi Sebastià a l'Un Dia Més
Es tanca la porta d’Andorra per a declarar la Seu Vella com a patrimoni mundial de la UNESCO. Una llàstima, ja que en determinats moments semblava que podia ser la via, però s’ha decidit que no ho sigui, per qüestions del relat de la candidatura que sembla que no acaben d’encaixar. Això ho han de dir els experts, i si no pot ser no passa res... També diré una cosa que potser cal valorar. Si no s’és patrimoni mundial no passa res. La Seu Vella és patrimoni mundial, pel simple fet de ser-ho. Explica un tros important de la nostra cultura, de la lleidatana, de la catalana, d’Europa, i per tant també mundial.
És l’explicació viva de diferents successos que ens connecten amb Europa, directament, i sense passar per taquilla: explica el xoc de cultures entre el món àrab i el catòlic si ens fixem on es va ubicar i sobre què. També és protagonista de guerres internacionals, com la Guerra dels 30 anys, traslladada a casa nostra amb la dels Segadors, una altra guerra mundial que aquí es va traduir com la de successió, amb el seu final tràgic al roser el 1707... a la guerra napoleònica o, més recentment, a l’avantsala de la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències, amb la Guerra Civil Espanyola.
Només per aquest reguitzell de qüestions que expliquen la nostra història, que és la història d’occident, de fet, crec que val la pena veure-la, promocionar-la i sobretot, cuidar-la. Crec jo, que “l’excusa” de ser patrimoni mundial no és una altra que assegurar que sempre tindrà el paper i la conservació que li toca.
Amb tot això que té a la motxilla, em sembla a mi que no li calen medalles. La història l’ha marcada com un volum important de la seva prestatgeria, i el que cal és tenir-hi cura, sense més ni més. I si després arriben els reconeixements oficials, benvinguts siguin. L’esforç, però, ha de recaure en ella, no en allò que, potser, algun dia podria ser.
Afegeix un nou comentari
Comentaris (0)