"Sant tornem-hi, Sant Nadal"
Com aquell qui no vol la cosa ja tornem a ser al desembre i s’acosta Nadal inexorablement i abassegadorament.
Sempre m’ha agradat Nadal, sobretot de petita amb l’arribada dels Reis, els dinars amb família, les bromes que li fèiem al tiet més seriós i les nadales que cantàvem, alguns més afinats que altres.
Enyoro la il·lusió amb què escrivíem la carta i el neguit d’anar a dormir ben d’hora i de pressa per despertar-nos ben aviat. Del matí recordo els mocadors de butxaca pel pare i la colònia per la mare, no fallaven mai, ses majestats tenien aquesta deferència cap a ells.
Amb els anys vaig passar de filla a mare i a ser la que rebia la colònia i comprava els mocadors pel pare dels meus fills. Era jo l’encarregada de llençar les cartes a la bústia... Bé us explicaré un secret, encara les guardo totes en una caixa, serà un dels meus llegats.
Ara que encara han passat més anys no dic que no m’agradi Nadal, com diu la cançó, m’agrada Nadal, però sincerament m’embafa una mica.
Gairebé ajuntem la castanyada amb Nadal. Tot just estem fent els panellets que ja trobem torrons a les botigues. Al novembre ja trobem mil i un objectes decoratius per emplenar la casa i els balcons de guarniments i llumetes. Pares Noel enfilats a les baranes, rens per tot arreu i tot un enfilall de símbols aliens a les nostres tradicions. Rens a la Mediterrània? Avets?
Amb la globalització tinc la impressió que ho hem d’engolir tot, ho hem de consumir tot, i és clar als nens els hi fa il·lusió... Els infants ho han de tenir tot i més. Tant que feinades tenim per fer la carta als Reis perquè ja tenen de tot.
Nadal és especial perquè ens retrobem amb amics que fa temps no veiem, perquè ens trobem al voltant d’una taula fent bromes al tiet més seriós, perquè recordem que al padrí li agradava el torró de massapà amb fruites i es passava el dinar dret. Ens ve la imatge de la besàvia que gaudia com qui més veient els besnets picant el tronc, Recordem que llavors cagava, com marca la tradició els torrons i les llaminadures de xocolata, “conguitos”, i al final el carbó de sucre.
Envoltats de tanta llum i brillantors, de boles, arbres i tot el reguitzell nadalenc de parafernàlia potser ens hauríem de preguntar si deixant-nos endur per la disbauxa materialista no estem buidant de sentiment el Nadal i potser hauríem de posar una mica de seny i molt més sentiment.
Nadal també és temps de recolliment, ja ens ho diu la dita, per Nadal cada ovella al seu corral. És temps de retrobar-nos amb els nostres avantpassats, d’il·lusionar-nos amb poca cosa, però pensada especialment per nosaltres, tenint-ne prou de ser els qui som a taula, recordant amb estima els que ja no hi són.
Cantar el Noi de la mare, fer cagar el tronc (amb alguna llaminadura), menjar canelons per Sant Esteve, escriure la carta als Reis, recitar un verset després de dinar..., ens lliga a les nostres arrels i potser estaria bé no privar als nostres nets d’allò que ens fa ser nosaltres.
Tingueu tots unes Bones Festes.
Núria Marín Casas - Professora de música a Secundària i membre de Dones Lleida
Afegeix un nou comentari
Comentaris (0)