"Última parada i fonda"
Enguany, l’Hostal de Pinós celebra cinc-cents anys de vida. Una excel·lent notícia i un bon motiu per tornar al centre de Catalunya i gaudir-hi de bona vianda cuinada al caliu. Però aquesta feliç commemoració no ens ha d’ocultar la crisi que arrosseguen hostals i fondes del país, espais de preservació de la cuina catalana tradicional, de garantia de tracte casolà sense artificis i refugi d’identitat local, nutritiva i hedonista.
També a la meva comarca, la Segarra, els darrers temps n’hem vist plegar unes quantes. Amb llàgrimes als ulls, recordem encara la Santesmasses de Guissona, que tancava portes després de més de dos-cents anys i milers de cassoles de tros i pollastres amb escamarlans. També a Sant Ramon, la Fonda Magdalena, parada i fonda de traginers i bisbes i bressol de canelons i fricandós per llepar-se els dits, plegava després de quatre generacions d’hostalers. Ara li toca el torn a l’estimadíssim Jaumet, de Torà, destí de pelegrinatge pels amants de l’ofegat de la Segarra o la perdiu a la vinagreta, que, cent trenta-cinc anys després que el rebesavi guanyés nou unces d’or a la loteria, anuncia que despara taula definitivament.
Ben segur que les raons són moltes, i ja tindrem temps d’enumerar-les. Però fem memòria del darrer cop que vam gaudir d’un bon àpat, esmorzar de forquilla i porró, dinar, amb postres de la padrina, cafè, carquinyolis i copa, o sopar amb estovalles de fil, coberts d’alpaca i plats de la Cartuja. Si ens costa més recordar-ho que el darrer fast-food o, pitjor encara, la darrera gastro-teca o fusion cuisine, voldrà dir que som còmplices de la tragèdia.
Afegeix un nou comentari
Comentaris (0)