Tres comarques lleidatanes no tenen cap sala de cinema

Tres comarques lleidatanes no tenen cap sala de cinema. Cap dels municipis de l'Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà i la Segarra disposen d'aquesta oferta cultural, segons s'extreu d'una anàlisi feta per l'ACN a partir dels anuaris estadístics del departament de Cultura de les últimes dècades.

Les dades, encara no disponibles per aquest any i el passat, reflecteixen que el 2000 hi havia 237 cinemes arreu del país, i que la xifra no ha parat de baixar des de llavors fins als 137 de fa dos anys, un 42% menys. El nombre de sales ha patit un retrocés del 18% des del 2010, i ja fa anys que aquestes tres comarques lleidatanes, juntament amb el Pla de l'Estany, no en tenen cap. Per contra, la densitat de pantalles ha anat a l'alça, cosa que mostra una tendència cap als multicines en detriment dels equipaments amb una única sala. De fet, segons Francesc Vilallonga, professor de comunicació a la Universitat Ramon Llull, el sector s'encamina cap a una polarització: d'una banda, les grans sales, que ofereixen al públic molts passis i aposten decididament per estrenes comercials i les sales independents, amb circuits d'autor que congreguen un públic molt cinèfil.

Un dels motius de la tendència a la baixa en l'oferta de cinemes és la caiguda d'espectadors, com indica el president del Gremi de Cinemes, Camilo Tarrazón. De fet, el 2001 les sales de cinema tocaven sostre amb 31,8 milions d'entrades venudes a Catalunya, però la dada va caure en picat durant la dècada fins als 20 milions. La xifra de 2019 era de 19,2 milions, amb certa estabilitat comparada amb els anys precedents, però truncada l'any següent per la pandèmia. Tarrazón apunta que aquesta situació s'explica per dos fenòmens: la pirateria als anys 2000, que va provocar quela gent consumís les pel·lícules a cas de manera il·legal, i les plataformes en l'actualitat, que malgrat han fet que la gent torni a consumir cinema "legalment", no han aconseguit que "els números no són millors". Tot i això, el president dels exhibidors catalans defensa que les plataformes i els cinemes són dues experiències "compatibles", ja que, diu, "el progrés d'una no significa la desaparició de l'altra".